Passejant per les Deveses de Salt, tot seguint el carril-bici en direcció a Bescanó, no cal ser un gran observador per adonar-se que de les hortes fins a les ribes del camí ( allà on s’han tallat els plataners i la terra queda erma durant els primers anys de la tala) hi afloren un munt de plantes no autòctones i poc habituals a les nostres contrades.
Són variants pròpies dels conreus dels pobles africans i tenen noms tan curiosos ( i segurament mal transcrits) com els que segueixen : “Ocre” (una mena de bitxo), “Sanguine” (semblant als espinacs) “Holime”(com tomàquets petits), o bé els típics Cacauets i el Blat de moro.
El fet és que ciutadans d’origen africà (sobretot del Senegal) s’han organitzat per poder treballar i conrear, en aquests espais desaprofitats, el productes de la seva terra , que els serveixen per donar continuïtat al tipus d’alimentació tradicional, equilibrant-la amb els productes de la nostra horta que ara estan abocats a consumir..
Alhora, la tasca de conrear aquests productes de la seva allunyada Àfrica els ajuda a subsistir d’una forma més digna, i a alleugerir una economia familiar sovint molt precària, a causa de la crisi i de la constant pèrdua de llocs de treball.
Aquest contacte directe amb la terra del lloc que els acull, de ben segur que també els genera un sentiment d’arrelament i d’enyor plàcid envers la llar i la gent que hi han deixat.
Aquest fenomen de les hortes improvisades a les deveses que ja es va produir durant l’onada migratòria dels anys 60, es pot considerar com una experiència espontània però del tot didàctica i interessant. A l’estar tan a prop del traçat d’una via verda afavoreix que els passejants descobreixin tant aquests tipus de conreus com les diverses variants de plantes que s’hi cultiven, i s’adonin del grau d’implicació d’homes i dones que es complementen a l’hora de realitzar les tasques de sembra i les de recol•lecció.
Però el que més sorprèn és la fluida interacció que es genera entre ciclistes i caminants curiosos que tot observant i preguntant … es troben amb l’afable resposta dels senegalesos, que s’esforcen per explicar les característiques dels cultius que hi planten.
I tots sabem que a partir del coneixement mutu i del diàleg es creen sòlids vincles que afavoreixen la tolerància, la interacció i l’enriquiment entre cultures. Recordem si no les reflexions de Ràfols Casamada : Mirar és veure, veure és observar, observar és conèixer, i conèixer és estimar” que inciten a redescobrir l’entorn i a les persones que viuen entre nosaltres amb respecte, curiositat i capacitat de sorpresa.
1 comentari:
Molt bonic.
Publica un comentari a l'entrada